sábado, 6 de noviembre de 2010

He anat marcant amb els meus dits el camí
per no perdre'm
mentre escolto la dolça simfonia dels teus ulls.
Estic caminant per un bosc ple de fades
on els batecs del teu cor
donen vida a les meves passes
Somriu,
car la vida és més fàcil
quan sento aquest so candenciós.
Continuo per la senda del teu estòmac
i m'imagino que, del llarg viatje,
la set m'atabala i em torba
i així arribo al teu melic
per beure i calmar la meva angoixa
però no vull anar-me més endins
perquè dins aquelles terres obscures
(diu la llegenda)
que qui hi va, mai no torna.
I ja no tinc por, car
m'agafes amb les teves mans de mariner
que tantes barques ha fermat als ports
i em fermes a mi
i junts quedam dormits.
Ja he fet la travessia pel teu cos,
i per això el món em pareix una caricatura.


M.

No hay comentarios: